per última vegada ab ell s'embarca,
y acompanya sa vida al camp dels morts.
A cada banda vogan tres remeres,
negres están sos cors com sos vestits,
no jugan ja ab lo vent ses cabelleres,
que'ls cauhen, com les llágrimes, als pits.
Cantarli cántichs de tristor voldrían
y's posan totes sis á sospirar,
quant recordan aquells que li plavían
com cántichs de sirenes de la mar.
Aquells torrents segueixen d'ona en ona,
aquells prats anyorívols d'un á un,
com un brillant caygut de sa corona
ella ensenyantlos son gojat difunt.
Lo mostra á les estrelles que'ls ulls clouhen,
com Flordeneu tranzides de plorar,
als aucellets joyosos que'ls desclouhen
tan de matí sentintla gemegar.
Lo mostra als jeçamins que l'ombrejaren
y, esflorant ses corones sobre d'ell,
de flors al bes del ayre l'arruixaren,
¡era tan jove, tan ayrós y bell!
Pàgina:Canigó (1901).djvu/109
Aquesta pàgina ha estat revisada.
