Pàgina:Canigó (1901).djvu/148

—Un día la hi trobí de primavera,
día de cel que l'ánima no oblida;
mes ay! l'anyorament abans de gayre
sos puríssims cristalls enterbolía.
—¿Quí es, donchs, lo teu gojat?—diu la comtesa.
—Es la flor dels donzells d'aqueixa riba;
l'ángel hermós dels cavallers del comte.
¿Sols vos no'l coneixeu que li sou tía?
—¿Gentil?—diu esglayada la comtesa.
—¡Gentil!—respon tot sospirant la nina;
y com pe'l llamp corsecador tocada,
cau l'esposa infelíç del homicida,
son llabi de carmí tornantse gebre,
les roses de ses galtes satalíes.


En braços se la'n duhen ses donzelles
vers lo palau d'hont en mal punt ha eixida,
com cadavre vivent cap á la tomba,
desde hont del seu amor la tomba ovira.
Plora'l Confient, sos pagesius y pobles,
plora en son niu la tórtora soliua,
y'l cel, ahont esclata la tempesta,
es, com sos ulls, de llágrimes font viva.
No pot plorar aixís Griselda hermosa,
que, senzilla com es, tot ho endevina;
no pot plorar aixís, que sempre es seca
la més crua tempesta de la vida;
y no podent sa pena desfogarse,
va á enterbolir sa testa jovenívola
fentli perdre lo seny, hermosa estrella
que s'acluca en la nit de la follía.