Pàgina:Canigó (1901).djvu/151

pins aterra y abets lo llenyatayre
que'l serrador quadreja, y fa'l pedrayre
lo mateix ab lo marbre y lo granit.


De mitjdía en l'horrible precipici
penja son peu de pedra l'edifici
que fa glatir l'abisme devorant,
y, ab l'altre ferm en roca més segura,
creix y s'aixeca en la espadada altura,
noy que ha de fer creixença de gegant.


Com a un toch de clarí tropa lleugera,
lo claustre ses columnes afilera,
coronantles de rústichs capitells,
hont á la veu del escultor se para,
entre fulles de palma y d'etzevara,
tot un aixam de feres y d'aucells.


Li fa costat soterriana y tosca
l'esglesia de la Verge; es cega y fosca,
mes eix astre del cel li fa claror.
Quant ja hi flameja la pregaria ardenta,
un altre temple al seu damunt s'assenta,
en peanya d'argent imatge d'or.


Granítiques columnes desinvoltes
damunt sos fronts aixecan ses tres voltes
vell símbol de la excelsa Trinitat;