Pàgina:Canigó (1901).djvu/93

Cayent d'eixes altures, aqueixa allau humana
dels pobles que jo abrigo me'n ve á xafar algun!


Desde'ls murs de Ruscino, que allá d'allá negrejan,
umplirse d'armes miran llur terra los sardons,
tranquils miran les messes de Mart com hi onejan,
los elefants, los poltros, les llances y'ls penons.
—Alsáuvos contra Anníbal,—ahí'ls romans los deyan.
—Alsáuvos contra Anníbal,—y á bell esclat ells reyan,
davant de la riuhada com canyes ells se veyan,
y ab canyes no s'atura lo riu de les nacions.


—Donáume pas,—d'Anníbal los missatgers los diuhen
avuy;—jo vaig á Italia, so amich, no us fassa po'.—
Ells ouhen lo missatge prudents y no se'n riuhen:
—Que passe,—li responen, tancantse en Rosselló.
Y tot un jorn vejeren per sota sa muralla
passar peons, fonèvols y carros de batalla,
arquers ab sa ballesta, dallayres ab sa dalla.
Què hi ve á cercar á Europa de l'Africa'l lleó?


¿Qué hi ve á cercar? ve á bátres ab l'áliga romana,
la terra no es prou ampla per dos rivals tan forts;
ve á traure de son trono del món la sobirana,
á Roma o á Cartago ve á obrir lo camp dels morts.
Per què á morir volavau aixís, tribus guerreres?
Per què pastors no us feyau, d'aqueixes torrenteres?
Les fades de Mirmanda, de Rosselló y Alberas
dançavam aquell día dins lo Bosquet dels Horts.