Pàgina:Cansons de la terra (1866).djvu/33

Aquesta pàgina ha estat revisada.

gidacandidesa, á la poesía popular personificada en lo protagonista del cant que no trobant aculliment entre 'l poble corra á posarse baix lo amparo de la religió ^[1]. La preciosa balada Lo compte Arnau que ja havém citat y que comensa nostre arreplech de cants, deixa veure á las claras lo art que ha presidit sa formaciò. Los vocceri en Italia , los dialechs entre 'l Bazvalan y 'l Brotaër en Bretanya, y 'ls leks del Nort proban á la evidencia que no es la vera Musa del poble lo que fa la poesía popular d' est género que 'ns ocupa. Aixó 'ns diu ben bè que hi ha dos classes de poesía popular ; una exida directament del poble , feta y sentida per éll ; y una altra , imitaciò d'

↑ Un tocador de viola que fa temps que segueix lo mon y maravella á tothom qui la escolta ab sos quentos y cansonetas, arriba un dia en que 's véu tan pobre y abandonat de la gent, que no sabent á qui demanar socors se fica á dins una iglesla y s'ajenolla al peu de un altar. En una capella hi véu á una santa Cecilia vestida ab riquissim trajo, portant una resplandent corona y unas sabatas de plata. Com santa Cecilia es la patrona dels músichs lo pobre tocador de viola, créu que á ningú millor que á ella pot dirigirse. Rumia, porta á la memoria sas cansons mes bonicas y las canta ab l' entusiasme ab que quan era jove las cantava al mig de las plassas estant rodejat de tot un poble que boca badant l' oia Tot d' un plegat la estátua de la santa s' anima, s' abaixa, y trayentse una de las sabatas la allarga al artista. Lo músich la pren donant, a la verge de tot cor, las mes dolsas gracias. Surt y se 'n va á casa d' un argenter á véndresela. La sabata es coneguda y 'l pobre véll pres y condempnat á mort per lladre y sacrilego. Quan lo portan al suplici, demana per última gracia que 'l deixen ajenollarse als peus de la mateixa santa. Arriba al davant de la capella se posa á cantar ab lo mateix foch que la primera vegada y encara mes pus ara li va la vida. Lo poble la escolta ab llágrimes als ulls. Tot de un plegat ¡oh miracle! l' estatua de la santa se belluga, se trau l' altra sabata y la dòna al sentenciat. Llavors li trauhen los grillons y 'l portan en triomph per la vila aixordant los ayres los crits de tot un poble ple d' entussiasme.

[1] Un tocador de viola que fa temps que segueix lo mon y maravella á tothom qui la escolta ab sos quentos y cansonetas, arriba un dia en que 's véu tan pobre y abandonat de la gent, que no sabent á qui demanar socors se fica á dins una iglesla y s'ajenolla al peu de un altar. En una capella hi véu á una santa Cecilia vestida ab riquissim trajo, portant una resplandent corona y unas sabatas de plata. Com santa Cecilia es la patrona dels músichs lo pobre tocador de viola, créu que á ningú millor que á ella pot dirigirse. Rumia, porta á la memoria sas cansons mes bonicas y las canta ab l' entusiasme ab que quan era jove las cantava al mig de las plassas estant rodejat de tot un poble que boca badant l' oia Tot d' un plegat la estátua de la santa s' anima, s' abaixa, y trayentse una de las sabatas la allarga al artista. Lo músich la pren donant, a la verge de tot cor, las mes dolsas gracias. Surt y se 'n va á casa d' un argenter á véndresela. La sabata es coneguda y 'l pobre véll pres y condempnat á mort per lladre y sacrilego. Quan lo portan al suplici, demana per última gracia que 'l deixen ajenollarse als peus de la mateixa santa. Arriba al davant de la capella se posa á cantar ab lo mateix foch que la primera vegada y encara mes pus ara li va la vida. Lo poble la escolta ab llágrimes als ulls. Tot de un plegat ¡oh miracle! l' estatua de la santa se belluga, se trau l' altra sabata y la dòna al sentenciat. Llavors li trauhen los grillons y 'l portan en triomph per la vila aixordant los ayres los crits de tot un poble ple d' entussiasme.

[1]