Lo dia de Sant Joan—es una diada alegre,
los companys m' estan dihent:—«¿Joan com no te'n alegras?»
—«Com me''n puch alegrar jo—si m'han casat l' amor meva,
«l' han casada lluny d' aquí—que per mi n' es un desterro,
«l' han casada lluny d' aqui—perque may la puga veure.
«L' han casada á san Martí—que per mi es una gran pena.
«Lo dia que 's va casar—va passar per casa meva,
«com si Deu ho hagués volgut—jo m' estava á la finestra.
«Ella n' arrenca un suspir—pensant que ningú la veya
«y desseguida un gran plor,—jo plorava molt mes qu' ella.
«Lo que me'n consola á mi—es que tinch dos prendas sevas,
«l' una n' es un anell d' or—ab quatre pedras bermellas,
«l' altra n' es un mocador—tot voltat d' seda verda
«y ab bell mig un campanar—rodejat de quatra estrellas.»
Acompanya á n' aquesta cansó un acabament qu' es del tot ben lleig. Nosaltres la 'n separém pera deixar á la composició mes bonica. Mes per si algun curiós vol saber com diu, aquí 'l té:
Fadrins que veniu al mon—no poséu amor en ellas,
que son com los rovellons—cullits al mes de septembre,
al dematí son sancers—y á la tarda 'ls cuchs se 'ls menjan.
