el de Escampa-coure. Així y tot, peró, ab un crit mes ferm que els altres, y evidentment ab mes fé que mai, la gent clamava:
— Es l'imatge exacta de la Gran Cara de Pedra.
Mes Ernest trist y desenganyat apartá els ulls d'aquell rostre sordid y astut, y esguardá la vall, ont, entre les boires daurades pels ultims raigs de sol pogué encare destriar aquella silueta gloriosa que ell portava impresa al fons de son ánima. El seu aspecte el reanimá. Que li deien aquests llavis benignes y somrients?
— No desesperis, Ernest. Ell vindrá: l'home vindrá!
Passaren els anys, y Ernest deixá d'esser un nen. Havia crescut molt y s'havia fet lo que se'n diu tot un home. El jove Ernest no atreia gaire l'atenció dels habitants de la vall; car no veien res de notable en sa manera de viure, fora de que, a l'hora de plegar la feina, encara li plavia, com en temps de sa infantesa, anarsen tot
Pàgina:Contes Extranys (1908).djvu/107
Aquesta pàgina ha estat revisada.
