Un moviment involuntari de Giovanni feu girar l'esguard a Beatriu, y ella atalaiá en sa finestra el gentil rostre del jove, mes aviat grec que italiá, y semblava un marbre de Fidias animat per la flama d'un nou Prometeu.
Al veures descobert, Giovanni, sense cap consciencia de la seva acció, li llençá el ramell de flors que tenia a la má.
— Senyora, digué, aquestes flors son pures y inofensives; guardeules per l'amor de Giovanni Guasconti.
— Gracies, seynor, repongué Beatriu, ab una veu harmoniosa y infantívola mes dolça que'l só d'una flauta d'Arcadia; accepto de tot cor el vostre present, y voldria en retorn oferirvos aquesta flor; peró és massa lluny pera que la pugui fer arrivar fins a vos. Aixi doncs, senyor Guasconti, haureu de contentarvos ab la meva reconeixensa.
Cullí el ramell que havia caigut damunt l'herba, feu un graciós sa-
