dia tant rufol y ja post el sol. No trigà gaire estona en descobrir la petita forastera, jogant y corrent jardì amunt y avall com un sotil y vaporos remolì de neu, y entretinguda ab aquell aixam de moixonets aletejant damunt del seu caparró.
— Digueume, de qui es aquesta nena? demanà el bon senyor. De segur que sa mare no hi deu esser tota pera deixarla sortir així ab un temps com el que avui fà ab aquesta roba tant lleugera y ab aquests tapins tant descoberts.
— Maridet meu, diguè sa muller, jo se tant com tù respecte an aquesta personeta que't crida l' atenciò. Jo crec que deu esser la nena d'algù dels nostres veins; però Violeta y Peony, afegì ella rient obertament al repetir aquesta absurda suposiciò, pretenen que no es altra cosa mes que una figura de neu que han estat fent en el jardì de des la mitg diada fins ara.
Tot dient aquestes paraules, la senyora encertà a fixar els ulls en
Pàgina:Contes Extranys (1908).djvu/37
Aquesta pàgina ha estat revisada.
