retrats palpitava materialment l'anima, el caracter de cada individua devegades concentrats en la sola mirada, fins a un grau tant alt que si no temés esser titllat de exagerat diria que'ls originals no se semblaven an ells mateixos més que les copies an els originals. En mitj d'aquests retrats, contemporanis tots, hi havia dues admirables figures de sant destacantse vigorosament sobre un fons obscur y una ideal testa de madona d'esguard dolçament malinconic que no's podia mirar sense sentirse impulsat a adoraria, com ho havia estat induptablement molts segles abans en la ferventa Italia.
— Y pensar que aquesta cara, observá Walter, era ja hermosa fa mes de doscents anys. No el voldríeu pera vos, Elinor, aquest privilegi d'una bellesa eternal?
— Si, si la terra fos el cel, respongué la donzella: fora tant trist, tant horriblement trist conservarse eternament jove mentres ho veuríem morir tot al voltant nostre.
Pàgina:Contes Extranys (1908).djvu/66
Aquesta pàgina ha estat revisada.
