Pàgina:Conversacions entre Saro Perrengue i el Dotor Cudol 1-5.djvu/19

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.
perque era tan ferm y ensés

que els estaba deborant.
Digau Lasi en Cataluña,
asi en Valensia Vidal,
y Porlier en la Galicia,
y atres de nom inmortal,
que en lo foc: de esta gran causa
vius se varen inmolar.
El dia pues que este foc
sens por es pogué mostrar,
¡que tal lluiria, Saro!
¡Quánt ensés y quant brillant
en tots los rostros es veha!
estaben tan inflamats,
que el carmesí mes ensés
era carbó al seu costat,
la sonrisa y el plaer
en tots estaba pintat.

Saro. Del modo que vosté ho conta

em pense huestic mirant.

Dotor. Pues encara no dic res,

confese no em sé explicar,
perque el foc que yo tenia
se uní al que em varen dar,
y feu en mi tal estrago
que yo no el podré apagar.

Saro. La falla del Micalet

confie que no será.

Dotor. Alguns volgueren que fora,

pero els troncs que ya posats,
no son barumballes, Saro.

Saro. Lo que sa de procurar

el ir añadiendo leña,
que si sa arriba á apagar
á esperges es quedarém
y vindrán els soterrars
cantando el Chirieleyson;
alguns huestan desichan.

Dot. Antes cieguen que tal vean,

mes no tens que reselar,
que el torrente de estas aguas
nadie le puede parar.

Saro. Yo cuant lleve una parada

sempre que em pose á regar,
porta el aygua tal corrent,
que sen emporta dabant
broses, cañes y cañots
y quant se li posa al pas;
y estes aigües detengudes
tan fortes y de tans añs,
¿qui al seu ímpetu se oposa?
¿qué se li posa dabant
que tot arreu no hurrastre?

Dotor. Ayxó es saber apropiar

els simils á lo que es parla.
Saro, estàs molt ilustrat.

Saro. Vosté no em compre la burra;

vorá com de hui én abant
sabremos los indios bravos,
(com dihuen els Valencians)
esclafatarrosos, besties
tant com tots los abogats.
Deyxe que pille el llibret
que tot lo mon ham churat,
y dale que dale en ell,
que com mel fique en lo cap,
argüiré en lo dimoni
si me se posa dabant:
tant el caldechen al ferro
que al ultim el posen blá.
Tots atreu ara nos dihuen
el pueblo se ha de ilustrar
se li ha de amostrar la senda:::
me engañe, el cami real
que nos conduce á la dicha
y gloria y felicidad;
Y van á eixir en la sehua,
pues yo crec que dins pocs añs
els gosos en llonganises
tots els tenim de nugar.

Dotor. No parles de bufonada,

que un poc mes que dius será.

Saro. No mes en que fora ayxó

ya es podiem alegrar.