Una plana séns fi. Un mar de terra s'extén sota la plana del cel. Les dugues planes són llises: la de baix, sense arbres; la de dalt, sense nuvols. El sol ja baixa, i ni una halè d'aire rellisca. En mig d'aquella gran calma, d'aquella terra cremada que reposa, s'extén la llarga i desolada carretera.
Res com aquella linia blanca dóna l vertic del desconsol. La via polsosa, extenent-se interminable per les planes com una beta extesa, pujant com una serp per les montanyes, pera tornar-se a tendre més lluny, fins a perdre-s enllà d'enllà de l'horitzó, no s pot mirar sense tenir un dubte al cor, un sentiment de vaguetat, un buid d'absencia de l'ànima que sen va seguint en guniosa la via, am l'afany de descobrir sa llargaria, que arriba a semblar infinida.
