Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/93

aquell viure, aquell allargar, aquell estar-se més estona a sobre dels seus terroços, fins a colgar-les amb ells mateixos!
 I elles s'hi estaven. I tants anys, i tant sense fer-sen carrec, ni quasi saber que vivien! Se tornaven velles, més velles, am l'ignocencia serena del que espera la seva posta de sol: els ulls sels anaven enfonsant de mica en mica, com enterrant-se abans d'hora; anaven perdent les guspires del foc que haguessin niat; sels anava abaixant el cap, com cercant inconscientment el reconet aont adormir-se, tenint per coixí aquells terroços que ls reclamaven el deute del favor d'haver-les deixat despertar; i, com una llantia que s'apaga, no sentint ja amor, no sospirant, no ambicionant, fent nosa en el món, sent un moble vell, un moble usat, havent perdut el riure, havent-sels aixugat les darreres llagrimes, havent oblidat l'alegria, semblava talment que escoltessin el plorar de la campana, per si toqués a combregar; el seu combregar, que ls avisés tristament que havien de despedir-se.
 I allí a l'iglesia, arrupides sota l racer d'un altar pera escalfar-se l'esperit, que ja sels anava refredant poc a poquet; prenent una mica de vida en aquell braser de l'ànima, se les veia resant, resant sempre, sense sospirar, quasi sense fe, sense esma, polsant aquell dar-