—¿De nòm de casa?
Lo près seguí gratantse, cot lo cap, la mirada á terra, balansejantse estúpidament.
—De nòm de pare, ¿còm vos diheu?
—Ramon.
—¿Ramon Ramon?
—Ramon.
—¿Còm vos diheu de nòm de mare?
—Ramon.
L' agutzil que tenía al derrera, li clavá un pessich, lo jutje comensá á mossegarse 'l mostatxo com qui rumía, l' escarceller á tombar la cara per las fosquedats.
—¿Hont érau aquest vespre á las vuyt?—intentá encara preguntar lo jutje.
—Ramon...—torná á fer lo près, tan garneu com abans.
—¡Prou!—cridá 'l jutje. Y encarantse ab l' escarceller, esclamá tot anardit.—Aquest home no ha estat incomunicat: al seu calabós hi há algú altri.
—Es que...
—Es que si això torna á succehir, jo encausaré á vosté. Tánquim aquest home sol, tot sol.
Lo près eixí arrossegant los peus fins á la porta: mes, al esser á la escala, los cops del agutzil y escarceller la feren pujar, botant de dos en dos, tots los grahons.
L' endemá, á las onze, un doll de sol amarava l' entarimat de la Sala de visitas. Lo près hi entrá
