de la solicitant semblavan gent senzilla, que no gastarían grans paraulas. Si tenía encara que pentinarse y escriure una carta, no li faltaría temps. Si 'ls informes resultavan bons, pendría tot seguit á la criada, que prou falta feya. S' engiponá, donchs, un vestit de dematins, s' enrotllá ab gracia al coll una mantallina de casco, y ja hi som.
Obri la la porta un criat que feu passar á la Carolina d' un corredor de parets núas á la sala, un d' aquets estrados que ja sòls se troban á Barcelona á las casas menestralencas ó de propietaris vinguts de fòra, un estrado hont no faltan la consola y un piano desbarnissat y la conechuda sillería de rèps arrenglarada per las parets damunt d' una alfombra ramejada y viroladíssima. Adornavan la consola una copa-centro y uns canalobres de zinch bronsejat, d' estil... dolent, un parell de jerros de vidre pintat, ab clavells de paper, y algunas fotografías, potser de morts, molt dretetas al peu de tota aquella quincalla.
«La veritat es que tot això está renyit ab los medis que suposa tenir criat,» pensava la Carolina, acabantse de cloure un guant.
Un grinyol cautelós de porta li feu girar, sinó 'l cap, la vista, ab dissimulo. Era la porta del costat del sofá, que 's badá dos dits pera tancarse altre cop.—«Ja deuhen mirar qui so.»
Però, en aquell moment, aparegué per un altre cantó la senyora de la casa, una velleta, petitona y magra, ab pentinat de bandós y monyo d' ensiamada, un mocador de seda al coll y una bata de
