Deya, parlava de l' inglesa. ¡Quína estrofa, filla, quína pecadora! Afiguris qu' era un estoig, sabía de tot: brodar, cusir, planxar, quatre ò sis llenguas, de comptes, d' escriure com un advocat, de música... Míris aquí encara hi há 'l piano... Com un professor, filla, com una professor!.. Pintava... en fi, tot, tot ho sabía fer. Y vegi, quína desgracia, era un mal cap. Al pobre del meu fill li queya la baba, hauría tret la verge del altar pera posarhi á 'n ella, y ella, filla, ella, tenía un carido; si, senyora, sí, un carido, y 'l feya entrar aquí casa, aquí casa meteix. ¿Ha vist, filla, quínas cosas passan avuy día? Aquí casa. Y ni ell, ni 'l meu marit, ni jo ho vèyam, ¡Vosté se 'n esmira, eh! ¡Donchs, míris, tan cért com que som vius: no ho veyam! Ja ho veu, aquellas batas y aquells flòchs y aquellas sabatetas de seda pera fer lo peu bufó, qu' ella, això es cèrt, no li tenía gens; perque crègui, peu com lo de las espanyolas, ens ne podem ben esvanir, no n'hi ha... Donchs ja ho vèu ahont vá anar á parar tot: á tenir un galant y á portarlo á casa, aquí meteix á pecar y á fernos tornar roigs é tots. Però es clar, vè día que tot se sab, terra-rroja, descoberta, arribá 'l día, s' esbullá tot, va haverhi un rebombori, lo meu fill la va treure de casa y avuy están separats.
—¡Válgam Deu, sempre hi há disgustos per las casas! Ho sento molt, donya...
—No donya, no; no pico tan alt; senyora Ignasia.
Altra vegada la Carolina 's mossegá 'l llabi. Y va rependre:
