Los Roures estavan que no hi veyan. Eran prop las dèu y la Layeta no tornava. ¿Y còm rediantre, de las sis ensá, no havía tingut temps pera cullir un cistellet de figas y tornar del tros? En sustancia, pera anar y venir bastava una horeta. Altres diumenges, á las vuyt ja era á casa. ¿Duas horas més?... Entretenirla algú tant de temps, ja passaría de mida. ¿En Pere, 'l promès? ¡Què es cas! Tot Vallestret l' havía vist eixir d' hora, lo jèch al coll, lo bastó á la má, camí de Rosans, á mercat. Y demés, que la noya... ¡pse!... no era pas de las que 's maman lo dit, ni tampoch havía dat un què dir en sa vida, ¡pobra Layeta!... Ni 'l Pere, vaja, ni 'l Pere ¿per què fer mals averanys? Bon xicot, treballador, més mústech qu' aixeribit, sempre ab la garlopa als dits, y que, si estava ullprés de la noya, encara no n' havían passat los papers, y, vaja, ni un ni altre n' havían xistat. ¡Promesos! ¡promesos!...
