qu'endressan al seu casament, vol baxar al carrer y empaytar a garrotades a tothom. Sa esposa esglayada li crida:
— ¡Noy, fill meu! reportat, tíngas enteniment, que't vas a perdre! ¿No veus que son genteta?
— Ne vull malmetre uns quants; de mi no se'n burla ningú; fuig de aquí, no'm detinguis.
— ¡Quimet, per l'amor de Deu!
— Déxam anar, que si en arribant baix no ho dexo més nèt que'l
palmell de la mà... ¡Brètols, escandalosos!
— ¡No cridis, Quimet!
— ¡Que no cridi! Si baxo al carrer...
— ¡iQuimet! ¡Quimet! ¡ay! ¡jo'm moro, Quimet! — y en comptes de
retenir al seu espòs, se li queda desmayada als brassos.
— ¡Aygua, vinagre! — crida ell al vèuressela sense sentits. — Corrèu, aneu a casa l'arcalde. ¡Marieta, Marieta! y no poguer saltar al carrer y esbravarme!... —
Y la minyona y unes parentes corren despacientades, ensopegan, se topan, no trobant lo que buscan,
Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/45
Aquesta pàgina ha estat revisada.
