Pàgina:Deu y lo mon - El Pensamiento de Valencia (1858).djvu/15

441Dins lo fosch mon no es veu ¿mes quin pit fèl
No sent que tot cuant es—«¡Deu!» á crits diu?
¡Deu! diu lo prat, la fònt, lo fòch, lo jèl;
¡Deu! diu lo vent, la mar, lo sò del riu;
¡Deu! diu lo llam, lo trò, la llum del cèl;
¡Deu! l'àu, lo brut, lo peix, cuant es y viu....
Y un "no se que" molt gran que hia dins mi,
La veu de lo meu còr, mon ser, mon fi.

449¿Qui es el que vist els camps de fruts y flòrs
Y dá la veu al trò, lo brill al llam,
Y veu lo que hiá dins de tots los còrs,
Y tot lo gran del òrb sab pám per pám?
¿Qui es el que òu del hòm trist, els crits, els plòrs,
Y fònts li dá en sa set, blat en sa fam?
Sòls Deu, lo Bò, lo Gran, qui de no res
Feu lo mon; feu lo cèl; cuant fon; cuant es.

457Als teus pèus caich ¡oh Deu! que un temps fiu jòch
De tot lo que no veu lo meu juí clar.
Mes ¿qui es el que li dá la llum al fòch?
¿Y qui el que lo bráu sò li dá á la mar?
¿Y qui el que mòu lo vent, y es en tot llòch
Y pal que creu, té el cèl de par en par?
Y de ser bò y ser sant, al fí ¿qué pèrt
El que creu, com se deu, lo qu'es tan cèrt?

465¿Com tu qu'en la nit vius, cuan veus lo cèl
No veus clar ab la llum de tants de sòls;
Als teus peus un gòig fals, en l'alt gòig rèl
Baix tot fèl, tot tant brut, tan ple de pols
Y en lo alt tot tan pur, á rius la mèl?
Si puix no et plau la fèl y si lo dols
Fuig del mon que fèl es; pren lo vòl alt,
Que lo dolç y lo bò Deu ho te dalt.