de la llar de foc, i mira l'or que creix. El clar de lluna argentat n'està gelós! Mira com creix, l'or, el nostre or.
Geoffrey, mirant amb un horror creixent, es va donar compte que durant les hores passades els cabells daurats havien crescut més a través de la pedra trencada de la llar de foc. Va intentar amagar-los tot col·locant els peus sobre l'esquerda; la seva dona, va agafar una cadira i s'hi va asseure a prop d'ell, es va fixar en els cabells, i va posar el cap sobre la seva espatlla.
— Ara ja no es mou més, estimat meu, va dir. No ens moguem d'aquí i mirem. Així descobrirem el secret de l'or que creix.
El va envoltar amb el seu braç i va continuar callada; i mentre el clar de lluna avançava sobre el terra, es va adormir.
Geoffrey tenia por de despertar-la; així que va continuar assegut, silenciós i miserable, mentre les hores passaven.
Pàgina:El secret de l’or que creix (2009).djvu/38
Aquesta pàgina ha estat revisada.
