Angels... ministres de la gràcia, aideu-nos!
Ets un bon esperit o un mala ombra?
Potser aires del Cel o ales daurades?
Et mou la caritat o intents malignes?
Véns en tal forma que a parlar-te em força,
i et vull parlar. Jo t'interrogo, Hàmlet,
rei, pare meu; reial danés: respon-me!
No em deixis pas esclatâ en dubtes: digue'm
per què els teus ossos beneïts, reclosos
en mortalla de mort, han fet que esclatin
de la caixa els segells; per què la tomba
on vàrem veure't dins de l'urna immòbil
ha obert les barres tan pesants de marbre
per a gitar-te novament a fora!
¿Que pot significar que tu, un cadàver,
vestit d'acer un altre cop, te'n vinguis
a reveure talment els clars de lluna,
fent la nit esglaiosa; i a nosaltres,
bufons de la Natura, ens estremeixis
horriblement amb pensaments que es troben
molt enllà de l'abast de nostres ànimes?
Digues: per què? per quina fe? Què ens toca?
Vos signa que el seguiu, com per parlar-vos
en secret a vós sol.
Amb quin bon gest
que aneu amb ell a un altre lloc demana!
Mes no hi anéssiu pas!
De cap manera!
No parlarà: per tant, cal que el segueixi.
