ment honest; i puc, no obstant, acusar-me de tals coses, que millor fóra que la meva mare no m'hagués posat al món. Só orgullós, vanitós, venjatiu i amb més maleses a punt que pensaments no tinc per a conjuminar-les, imaginació per a donar-los forma, i temps per a executar-les. ¿Per què, gent així com jo, cal que s'arrosseguin entre cels i terra? Som tots uns coquins errants: no en creguis cap, de nosaltres. Vés a un convent. On és, ton pare?
A casa, mon senyor.
Doncs fes que li tanquin bé les portes, perquè no pugui fer ximpleries en lloc més que a casa. Adéu.
(A part.) Bondat del Cel, aideu-lo!
Si et cases et donaré de dot aquesta calamitat: per més que siguis tan casta com el glaç, tan pura com la neu, no t'escaparàs de la calúmnia. Vés a un convent, vés a un convent. Adéu. I, si per cas tens de casar-te, esposa un foll, car els hòmens de seny prou saben la mena de monstres en què els torneu. Al convent, al convent, i fins de pressa! Adéu.
(A part.) Poders del Cel, guariu-lo!
Prou he sentit també parlar de les vostres untures. Déu vos ha donat una cara, i vosaltres vos en feu una altra. Aneu a saltirons, marxeu al pas, parleu xiuxiuejant, falsegeu el que Déu ha fet, i dels vostres atreviments vos en feu la vostra ignorància. Vés-te'n: ja en tinc prou. Això em lleva el seny. Et dic
