Temps endarrera, en una reunió d'escriptors russos, llegia jo l'ultima obra de l'Enric Ibsen. «Vaja! — va exclamar un d'ells. — L'Ibsen escriu ja com tot-hom. Es una desillusió. El drama mereix esser comprès i aplaudit per un public vulgar», afegí desdenyosament. Tant-de-bò fos veritat!
El fet es que l poeta sens revela en aquesta obra amb una franquesa tant potenta, que tota clarividencia especial es inutil, essent no més els cegos els qui continuaran no veient-hi. El seu art, encara que desembraçat de vels, es sempre l mateix. L'impressió que l'Ibsen reb de la vida i la que ns produeix dramatisant lo que ha vist i experimentat, no ha cambiat de naturalesa. A força de cercar el mobil dels nostres actes, ha arribat a percebre aquests mobils més clarament que ls mateixos actes. Solament els primers el fereixen, l'interessen, i són aquests els que representa en en Borkman. Aquest home, aquest
