Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/56

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

Mes que la escuma,—mes que l' aubada!
Cenyeix sa testa—blanca garlanda
de triadetas—flors buscatanas.
Sos ulls blavejan,—sos llabis cantan
las cansonetas—que al naixer l' auba
l' oronel piula—batent sas alas.
Tots se la miran,—tots se li atansan,
com s' anomena—tots li demanan.
Las tres que ab ella—son arribadas
plenas d' enveja—ja se la guaytan.
—¿Com te dius, nina?—¿Hont es ta patria?
¿Quins son tos pares?—¿Quina es ta parla?

—Sò Primavera—respon y calla.

Y tots los altres,—plens de gaubansa,
totas las joyas—que hi hà en la taula
ja las hi posan—en sas mans blancas;
y umple los ámbits—de l' alta cambra
música tendra-que 'l cor encanta,
mentres qu' alegre—y enjogassada
la Primavera—diu ab veu baixa:

—¡Ay, que contenta!—¡Ay, qu' encisada!
Jutges, bons jutges,—gracias, mil gracias!
¿Donchs que, son mevas—estas flors gayas,
tan, tan volgudas,—tan envejadas?—

Y lleugereta—surt de la cambra,
mentres que 'ls jutges,—tot contemplantla:

—¡Que n' es d'hermosa!—¡Que'n te de gracia!
diuhen; sos llabis—son pura grana,
or son sas trenas,—rosas sas galtas,
y en sos ulls brilla—dolsa esperansa.