Ara tinc titol! Vaig mirar el camp de batalla, no vaig descobrir les guerrilles, i... aont aniras?... aont aniras? Vaig veure una casa de palla: hi corro, obro la porta, i hi trobo tres o quatre del país: dugues dònes i dugues o tres criatures. Aixís que'm veuen van pera sortir i cridar auxili. Jo'ls vui fer callar, no'ns entenem, i al veure que m'anaven a comprometre i que venia l'enemic... què havia de fer jo allavores? Deixar-me matar? No'm venia bé! Cridar assistencia? Era perdre-m, i jo no'n demano. Nada: fer lo que tenia de fer: mà a la baioneta i a la carrabina, i revestir-me de coratge, i pendre l'ofensiva, com diuen els militars. No'n va quedar ni un! Ells no se'n sabien avenir, de que'ls enllestís d'aquell modo: semblava que'ls vingués de nou; estaven parats; i ¿parats de què, mal rellamp! Com si la guerra's fes am confits i s'hi anés a fer santos!
Es clar que no!
