—I meu tot lo teu,— saltà la Tuies, sense deixar-li completar el pensament.
— I es clar, dòna!
— Sí, però'l diner té tants trenca-colls! Un testament se fa i desfà tantes vegades!
— Quines ganes de gastar en paper sellat! Tu porta-t bé i no tinguis por. A qui vols que ho deixi, sinó a tu? A casa no 'm van donar res: que treballin.
I, al dir això, trucà al castell la Coixeta, a qui vegeren desde la reixa de la cuina.
— Escolta,— digué la Tuies, abans d'eixir al vestibol; — cal que pensis en encarregar la porteta per l'amagatall.
— Demà la clavarem.
I quan a mitja nit dormien, uns cops somorts i fondos feren tremolar sota 'l grosser llençol a la Coixeta, ensems que, no menys tremolós, l'Olaguer s'asseia al llit i parava orella, sense ni atrevir-se a bleixar.
— Què escoltes? — preguntà la nuvia, ofegant un xiscle.— No m'havies jurat que era mentida lo de la remor?
— Calla... Calla!... I varen sentir-se uns altres cops sords i fondos.
— Malviatge 'l matxo! — exclamà, a la fi, el marit.— Es ell, es ell.— I, amb to ja natural, afegí llavors: — Veus? Quan jo dormia a
Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/83
Aquesta pàgina ha estat revisada.
