de qui era, y veigé que deya: Historia del famós cavaller Tirant to Blanch; Valgam Deu, exclamá lo rector, per aquí roda Tirant lo Blach! Doneumel, doneumel, compare, puix fas compte que he trobat ab éll un tresor d' alegria y una mina de pasatemps. Per aquí roda també D. Quirieleison de Montalvá, valerós cavaller y son germá Tomás de Montalvá y lo cavaller Fonseca, ab la batalla que lo valent Detriante sostingué ab l' alá, y las agudesas de la donzella Plaherdemavida, ab los amors y falornias de la viuda Reposada y la senyora emperadora enamorada d' Hipólit son escuder. Vos dich en veritat senyor compare, que per son estil es aquest lo millor llibre del mon; aquí los cavallers menjan y dormen y moren sobre sos llits y fan testament avans de sa mort, ab altres cosas de que tots los demés llibres d' aquest género están faltats. Ab tot y aixó vos dich que mereixía qui 'l compongué, puix no feu altre cosa que necetats d' industria, que 'l portessin á galeras per tots los dias de sa vida. Porteulo á casa y llegiulo y veureu que es veritat tot lo que d' ell vos he dit. Aixís será, respongué lo barber; pero ¿qué farem d' aquests llibres petits que quedan? Aquestos, digué lo rector, no dehuen d' esser de cavalleria sino de poesia; y obrintne un veigé qu' era La Diana de Jordi de Montemayor, y digué (creyent que tots los demés eran del mateix género): aquests no mereixen esser cremats com los demés, perque no fan ni farán lo dany que los de cavallerías han fet, puix son llibres d' entreteniment sens perjudici de tercer. ¡Ay senyor! digué la nevoda, bé 'ls pot enviar al foch vostra mercé com los demés, perque no seria molt qu' havent curat mon senyor oncle de la malaltía cavalleresca, llegint aquests se li antojés ferse pastor y anarsen pels boschs y prats cantant y sonant, ó lo que seria pitjor ferse poeta, que segons dihuen es malaltía incurable y encomanadissa. Veritat diu aquesta donzella, respongué lo rector, y será bó evitar á nostre amich aquesta ensopegada. Y ja que comensárem per la Diana de Montemayor, só de parer que no 's cremia, sino que se li tregue tot alló que parla de la sabia Felícia y de l' aygua encisada, y casi tots los versos majors, y quedisseli en hora bona la prosa y la honra d' esser lo primer entre semblants llibres. Aquest altre, digué lo barber, es La Diana anomenada Segona del Salmantino, y aquest altre que té lo mateix nom, y es son autor Gil Polo. Donchs la del Salmantí, respongué lo rector, acompanyi y aumenti lo número dels condemnats al corral, y la de Gil Polo 's guarde com si fos del mateix Apolo: y passi endevant, senyor compare, y demnos pressa puix 's va fen tart. Aquest llibre es, digué lo barber, obrintne un altre, Los deu llibres de fortuna d' Amor, escrits per Anton de Lofraso, poeta sard. Per las ordres que he rebut, digué lo rector, que desde qu' Apolo fou Apolo y las musas musas y los poetas poetas, tan graciós ni tan disbaratat llibre com aqueix no s' ha compost, y que per son camí es lo millor y lo mes únich de quants de aquest género han sortit á la llum del mon, y qui no l' ha llegit pot fer compte que no ha llegit may cosa de gust. Doneumel, doneumel, compare, que estimo mes haberlo trobat que no haber rebut una sotana de panyo de Florencia. Posál apart ab grandíssim gust, y lo barber procehí dient: aquests que segueixen son: Lo pastor d'lberia, Ninfas d' Henares y Desengany de gelosias. Donchs no hi ha mes que fer, digué lo rector, sino entregarlos al bras secular de la mestressa y no se 'm pregunti 'l perqué, puix seria may acabar. Aquest que vé es Lo pastor de Fílida. Aquest no es pastor, digué lo rector, sino molt discret cortesá, guardes com joya preciosa. Aquest gran qu' aquí vé s' intitula, digué lo barber, Tresor de varias poesias. Si ellas no fossen tantas, digué lo rector, serian mes estimadas: es menester qu' aquest llibre s' escardi y netegie d'algunas baixesas qu' entre sas grandesas té; guardes, perqué son autor es amich meu, y per respecte d' altres mes heróicas y elevadas obras qu' ha escrit. Aquest os, seguí lo barber, Lo cansoner de Lopez Maldonat. També l' autor d' aquest llibre, replicá lo rector es molt amich meu, y sos versos posats en sa boca admiran á quí 'ls escolta, y es tal la suavitat ab que 'ls canta qu' encanta: un poch llarch es en sas églogas; pero may lo bó fou excessiu; guardes entre los escollits. ¿Pero quin llibre es aqueix qu' está prop d' éll? La Galatea de Miquel de Cervantes, digué lo barber. Molts anys fá que es molt amich meu aqueix Cervantes, y sé qu' es mes versat en desditxas
