67.Mira Paris, Tristany...—I em mostrà encara,
amb el dit i pels noms, més de mil ombres
que amor havia tret de nostra vida.
70.Després d'oir ço que em contava, el mestre,
dels cavallers de l'antigô i les dames,
tant m'enterní que quasi defallia.
73.I comencí:—Plauria'm, o poeta!,
parlar amb aquests dos que plegats corren
i que semblen al vent tan lleugers ésser.—
76.I ell em digué:—Vigila quan arribin
més a prop nostre; i tu, llavors, els crides
per l'amor que els duu junts: veuràs com vénen.—
79.Tantost els portà el vent a vora nostre,
alcí la veu:—O ànimes en pena!
Veniu-nos a parlar, si Algú no ho priva!—
82.Com colometes, del desig cridades,
que, amb l'ala oberta i testa, al niu dolcíssim,
per l'aire, empeses del voler, fan via;[1]
- ↑
67Vedi Parìs, Tristano"; e più di mille
ombre mostrommi, e nominolle, a dito,
che amor di nostra vita dipartille.
70Poscia ch'io ebbi il mio dottore udito
nomar le donne antiche e i cavalieri,
pietà mi giunse e fui quasi smarrito.
73lo cominciai: "Poeta, volentieri
parlerei a que' due che insieme vanno,
e paion sì al vento esser leggieri."
76Ed egli a me: "Vedrai quando saranno
più presso a noi; e tu allor li prega
per quell'amor che i mena, e quei verranno."
79Sì tosto come il vento a noi li piega,
mossi la voce: "O anime affannate,
venite a noi parlar, s'Altri nol niega!"
82Quali colombe dal disìo chiamate,
con l'ali alzate e ferme, al dolce nido
vengon per l'aere dal voler portate;
