Pàgina:La Llengua catalana (1896).djvu/21

més sembla l'Anticrist que no pas lo representant de Roma».
 Més si aquell llenguatge convencional de la poesia, mitj vestit á la provensala, mitj á la catalana, després d'aquellas esglayosas jornadas va anar desapareixent de la terra, no va ser aixís ab lo llenguatge purament català que's parlava allavors en la nostra patria, que la branca de la prosa va anar de cada dia més extenentse y fixantse, ja en los registres y en los còdices, degut á la protecció decidida que li prestava'l gran rey y pare amantíssim dels catalans, en Jaume I lo Conquistador, servintse d'ella en la redacció de la seva crònica que es la historia de la seva vida, y portantla en las sevas victorias á Mallorca y á Valencia; que aixís com ab sa espasa va fer creixer la patria, ab sa ploma va fer creixer y ennoblir á la llengua que la simbolisa, que sempre han anat unidas la patria y la llengua catalana sobre la plana de la terra y sobre las planas dels llibres. A aquest rey, que al mateix temps que es exemple de soberans ho es de patricis, se li deu també'l Llibre de la saviesa ò Llibre de doctrina, que va escriure, segons ell deya, pera «coneixer lo bé y lo mal y pera'l seu propi ús y'ls que'l vulgan atendre». Ell féu compilar també'ls furs y llibertats d'Aragó y prengué part activa en los de Valencia.
 L'embranzida poderosa, ja estava donada per un bras tan forsut com lo del rey en Jaume, y'l moviment á favor de la nostra llengua escrita, que ja com á llengua oficial va anar