Pàgina:La Llengua catalana (1896).djvu/30

presentavan aquella ufanor y verdejant tendresa d'altres dias. No semblava, senyors, sinó que, com succeheix ab la naturalesa, ja era lluny aquella estiuada de las lletras catalanas y havia comensat pera ellas la tardor, que és lo camí de l'invernada. Es un fet, senyors, fet sense duptes, que sempre que aquest país s'ha sentit ab vida propia, ha tingut vida propia la seva literatura, essent aquesta més ò menos cultivada, y essent més ò menos poderosa la seva llengua escrita tant quant més amunt ò més avall per lo camí de la prosperitat ò de la desventura s'ha trobat aquesta patria. Y no dihem això mateix de la llengua parlada, perquè aquesta va seguir son curs ascendent pel mitj de vents y de marors prósperas ò contrarias, d'ensà del dia en que, tal com es ara, va brollar dels llavis dels fills de Catalunya. Que la llengua escrita segueix la sort de las banderas d'un poble, se coneix bé prou veyent á aquesta rassa extendres ab los comtes del casal de Catalunya pel mitj-dia de França, y veyent també aquells comtes-reys de l'engrandit casal d'Aragó anant á Mallorca, á Valencia y á Murcia, que adoptaren la nostra llengua. Més així, senyors, com al caure vensuda la Provensa catalana davant de las malas arts dels seus enemichs, havia d'emmudir la literatura dels seus poetas, aixís també havia d'agonitzar y morir la literatura de Catalunya, de Mallorca y de Valencia'l dia en que agonitzés y morís l'independencia y l'autonomia d'aquestos pobles.
 Los efectes foren los mateixos pera las nacionalitats de l'altra banda dels Pirineus que pera