En quant a la seva cadena d'or i als seus diamants, ja n'avem parlat. Així l'Ombra estava extremadament elegant, i això era l que més la feia semblar un ome.
— Vaig a contar-vos això — va començar.
I dient aquestes paraules va posar les seves bòtes, enllustrades, sobre la nova ombra del Savi, que estava allargaçada als seus peus com un ca. Potser ho feia per orgull, potser esperava que l'Ombra s'enganxaria a les seves bòtes; però l'Ombra, allargaçada, va quedar ben tranquila per escoltar l'istoria. Volia escoltar com se fa per ser lliure i devenir senyor de sí mateix.
— Sabeu qui y vivia, a la casa del davant? — va començar l'Ombra. — I bé! el ser més bell del món: la Poesia. No més he viscut tres setmanes amb ella, però això
m'ha valgut més que si agués llegit durant centenars d'anys poemes i obres savies. Ho he vist tot i u sé tot.
— La Poesia! — va dir el Savi. — Sí! sí! En les grans ciutats viu sovint retirada. La Poesia! No més l'he vista una vegada, i encara apenes estava ben despert. Estava en el seu balcó i resplendia com una alba
Pàgina:La dòna d'aigua i altres contalles (1911).djvu/53
Aquesta pàgina ha estat revisada.
