Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/10

—I què en farem de la Ninons?..
La pobre mare se la mirava plorant, fins que l'home va dir:
—Jo m'estimo més de saber-la al cel amb els angels que no pas compartint pel mon la nostra dura misèria. Demà anem al bosc i abandonem-la allí, a les mans de Deu!..
Després de molt plorar i exclamar-se la mare s'hi va sotmetre. Mentrestant la Ninons devia somniar que era l'heroïna d'una rondalla que acabava molt bé, perquè feia unes grans rialles felices i plegava les tendres mans sobre el pit.
A punta de dia varen empendre la caminada bosc endins. El pare i la mare seguien al darrera de la seva filla amb els ulls plens de llàgrimes. I la Ninons collia petites fruites saboroses i es divertia molt.
Però, tot de cop, es va posar a cridar: —Mare!.. mare!.. i ningú no li va respondre. Estava perduda al cor del bosc, allí on se sentien aquells udòls de les feres misterioses i on mai cap home no havia gosat penetrar.
La Ninons, tan petita, presonera del bosc tan gran, es sentia tota coratjosa. No va trigar gaire a veure brillar un llum i cap allí va caminar. I s'anava dient:
—Encara que sigui la casa d'un gegant, jo hi truco!
Es va trobar davant d'una gran casa ne-