aquella ànima rudimentaria. Al creuarse nostres mirades, arremangà'ls llavis posant més de manifest la seva brillant dentadura y adquirint sa fesomía encara un ayre de major condol. Com assuara ab la mirada del Arbós, aquella manifestació de pietat de qu'era obgecte, m'arribà a l'ànima, donantme noves ansies de plorar. De plorar sense saber de què; perque, com he dit, degut a la debilesa del cos, que feya vint y quatre hores que no havía
tastat rès, al insomni y al rosari de emocions a qual més terrible que venía sufrint, jo no sabía de quin món era; sols sabía qu'havía perdut quelcom qu'era l'ànima de la meva
vida, que m'havía succehit una desgracia molt grossa, tan grossa que fins donava dret a aquell infelís degenerat a compadirse de mi.
Esbargida ja la gent per ordre del Arbós, aquest, en Rafel y en Pep se'n vingueren a asseures aprop meu.
— ¿Y ara qu'hem de fer?— exclamà en Rafel,— ¿com ho agafem pera encorralar a aquest llop y ferli desmossar la presa? Jo estich en que n'hem
Pàgina:La punyalada (1904).djvu/212
Aquesta pàgina ha estat validada.
