Al giorno d'oggi la nobiltà delle città e genti colte, e moltissimi villani ancora, intendono e parlano l'italiano, e questa è la lingua di cui usano con li forasteri. Non si applicano però a scriverla ed avezzi allo stile spagnuolo non vogliono fare un nuovo studio per imparare l'italiano; e si può benissimo avanzare che se parlano questa lingua si è per necessità e non per genio, poiché fra di loro sardi solamente mai la usano" (Anonimo 1985, 54).
La veritable reforma educativa, però, no s'esdevingué fins a la refundació de les Universitats de Càller[1] i de Sàsser[2] els anys 1764 i 1765, respectivament.
Cal tenir ben en compte, així i tot, que la Universitat fou restaurada, però no renovada (SOLE 1984, 110). Els professors més compromesos, per exemple, amb els corrents de pensament de la Il·lustració van haver de marxar a d'altres Universitats, seguint l'exemple de Giambattista Vasco. És cert que dins d'aquestes institucions es formaren els elements més destacats del període revolucionari; però, tal com assenyala Carlino Sole, no fou a partir de les doctrines que hi aprengueren que maduraren llurs posicions, sinó a través tan sols de la reflexió personal i l'exemple de la realitat social externa a la Sardenya del període.
El ministre Bogino havia comprès, però, que només dins d'una Universitat restaurada es podia formar una nova generació de joves sards que contribuïssin a homogeneïtzar de manera absoluta Sardenya amb el Piemont. La refundació de la Universitat, a més de contribuir a la italianització de Sardenya, havia de servir encara per a bandejar-ne els jesuïtes -massa lligats a la cultura espanyola i massa independents, alhora, respecte als interessos dels piemontesos-, tot i que fins al 1773, any de la supressió de l'orde, hi mantindran una força no tan efectiva però, en alguns sectors, constant.
Per tal d'assegurar els nous mètodes d'ensenyament, que preveien un rígid control per part de les autoritats piemonteses, intransigents fins i tot a l'hora d'escollir els nous llibres i gramàtiques, se sufocà qualsevol possibilitat de llibertat escolar, limitada sobretot amb l'abolició de la figura del Rector.
- ↑ Per a l'estudi de la reforma de la Universitat calleresa és essencial la documentació continguda a l'ASC, Segreteria di Stato, llig. 799, i Miscellanea, llig. 7, doc. 211, "Relazione sull'apertura della Universtià degli Studi nella città di Cagliari. 1764". És d'altra banda interessant de tenir en compte que durant el curs 1764-65 van assistir a les lliçons impartides a la nova Universitat un grup d'estudiants procedents de les illes Balears, on el ministre Bogino havia tramès alguns exemplars de les noves constitucions (MANNO 1825-1827, IV, 353).
- ↑ El fons documental més important relatiu a la refundació de la Universitat sasseresa pot ser consultat a l'ASC, Segreteria di Stato II, llig. 819, "Regia Università degli Studi di Sassari. 1735-1804".
