Aquesta pàgina ha estat validada.
Banquo. — Massa cruel aon sia! Duff estimat, t'ho prego, desmenteix-te, i digues que no es veritat.
Entren Macbeth, Lennox i Ross.
Macbeth. — Si tant solament jo hagués mort una hora abans, beneita fóra ma vida estada; car desde aquest instant no hi ha res seriós en aquest món. Tot són futeses. La fama i la virtut són mortes. El vi de la vida es vessat, i sols les mares resten en eix cau pera vantar-sen.
Entren Malcolm i Donalbain.
Donalbain. — Quin dol clameu?
Macbeth. — El vostre, i no ho sabeu; la dèu, el cap, el pou de la vostra sang són estroncats, sa mateixa font es estroncada.
Macduff. — Vostre reial pare es assassinat.
Malcolm. — Oh! per qui?
Lennox. — Els de sa cambra ho han fet, per lo que sembla. Llurs mans i rostres eren tots tints de sang, com també llurs punyals, que, sense aixugar, hem trobat sobre llurs coixins. Miraven astorats i eren esma-perduts. Cap vida humana podia an ells confiar-se.
Macbeth. — Oh! i, amb tot, me penedeixo de ma furia, me sab greu d'haver-los mort.
Macduff. — Per què ho feieu?
Macbeth. — Qui pot ser prudent i esverat, temperat i furiós, lleal i neutral, en un moment? Ningú. De sa embranzida ma violenta amor prest deixà enrera la raó
