Aquesta pàgina ha estat validada.
130
mar y cel
carles
havías dat á Llucifer!... No!... 'M deyan
que tu, la esposa de Jesús volguda,
defensavas la vida á un miserable,
del mal lladre rebrot!
(Blanca amaga'l cap en lo pit de son pare.}
ferrán
del mal lladre rebrot! Deu!
carles
del mal lladre rebrot! D Pobre filla!
No saben qu'ets del cel: que vols que morin
sos enemichs. Sens remisió!
(Blanca s'aparta, resolta, de son pare.}
ferrán
sos enemichs. Sens remi (No'ls deixo!)
carles, sever.
Blanca!
blanca, sens plorar.
Blanca! Vull qu'ell se salvi.
ferran, contenint sa explosió d'ira.
Blanca! Vull qu'ell se salv Per Deu, oncle!
carles, á Ferrán.
Es ella qui ha parlat? Era ma filla?
blanca
Deu meu, Deu meu!
ferran, volentlos calmar.
Deu meu, Deu meu Escolta, Blanca; oncle...
