Pàgina:Mar y cel (1903).djvu/137

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
blanca

   Ah, jo no sé res, pare; no.

ferrán

    (La pobre!)

blanca

   Perdó!

carles, sacudinita pel bras.

   
 Júraho.

blanca

    Perdó!… Qué sé jo, trista,
lo que passa en mon cor? Veig que s'allunya
devant mos ulls la celda; jo combato
per desitjar tornarhi, y no ho desstjo.
Se tancan los meus ulls, y veig á est home;
los obro, y penso en ell!… Y ay, no m'espanta!

(S'ha aixecat exaltada. Son pare ha fugit á un costat per no sentirla.)
Es un pecat, me dich; tu ho saps; y á dintre
de mon ser hi ha una veu que tot, tot omple
pera cridar: aixó es pecat, mes vúlgaho.
Y ni al infern tinch por, que fantasiejo,
quan per mí s'obri'l cel, durli en mos brassos,
son cap entre mos hábits de clausura,
cridant perdó per tot, fins á las plantas
de Deu nostre Senyor: y si li nega,
entornarme jo ab ell, pregant sentada
á la porta del cel, fins que'l perdoni!
Mes, ah, que'l voldrá Deu, que á tots es pare!

ferrán, espantat de lo que ha dit.

   
Blanca, prou!