tius s'ha d'escriure una r, no dues: tant mal es pareixe com creurer.
Lo us del accent agut per senyalar les sílabes dominants, ó com se sol dir, llargues ó tóniques, ab tot y haver sigut imitat del castellá es seguit per tots ab major ó menor conseqüencia. Com creyem que hi ha poch que advertir en lo que á ell pertany, sols direm que no voldriam que s' introduhís la nova costum de la Academia espanyola que s' en serveix també per diversificar homónims, y per altra part que 's deu ordenar conforme á regles y no al albir del escriptor, segons li sembla ó no oportú en cada cas particular. En lo que pertoca al accent greu pera distingirse homónims (Déu, deu) no 'ns apar gens mal, pero sí innecessari pels naturals y enfadós pels forasters á qui la llengua francesa ha acostumat á mirar dit accent greu, al revés de lo que fem nosaltres, com á significatiu de la vocal oberta.
L'apóstrofe ó elisió de vocals es de fácil reglamentació en la ortografía; pero ¿quina regla seguirem en la pronunciació tan bon punt com nos separam de la comuna? Nostres mes antichs poetes se menjavan moltes vocals y poch ó molt los ha seguit en aixó un dels lloats catalanistes, presentant una innovació ó mes be renovació digne de advertencia y estudi. Mes havem de considerar que com també ha succehit en la llengua castellana, la qual no desconeixia les elisions y ha acabat desterrantles del tot (en quedan reliquies en al y del), la reflexió gramatical y la tirada mes literaria y académica de la llengua ha restituit en la escriptura catalana moltes vocals que abans se elidian y sens les quals apar que qualsevol dictat se vulgarisa.
¿Qué va que no hem conseguit complaure á ningú y que les nostres opinions han semblat rares, ja á lo un, ja al altre dels lectors? Donchs la que anam ara á expressar, ans de concloure, temem que ho semble á tots. Dihemla d' una vegada. Nosaltres creyem que qualsevol sia lo sistema ortográfich que s' acepte, á ell se deu acomodar la pronunciació, y aixís procurarém ferho
