sa de pensar que per adhesió positiva, tota opinió general i fins tot judici de fet particular. Es aquell moment tant ben sintetisat en la frase del diàleg que ha restat històric entre nosaltres:—Què en pensa vostè d'aquest canvi de ministeri?—Diumenge m'ho dirà en Mañé lo que n'haig de pensar.—Són les seves famoses dominicals. Mes una tal abdicació ni es digna de ciutadans d'un poble lliure, ni pot fer sinó mal al meteix en favor del qui s'abdica. Per això la influencia d'en Mañé i del «Diari» en la seva principal clientela, la burgesia barcelonina, ha restat molt inferior a lo que hi havia de bò i afirmatiu en el seu credo, i a reeixit no més pel seu costat negatiu, per sí sol perniciós, fomentant l'escepticisme polític i la crítica destructora. En Mañé era, per la seva mentalitat, tot lo contrari d'un escèptic, i per la seva forta moralitat un veritable constructor; però la seva clientela, encare que solia assentir platònicament a tot allò que ell afirmava, no's sentia verament moguda sinó per lo càustic de la seva crítica; i son moviment consistia llavores en tancar-se i barrar-se a casa dient amb gran satisfacció:—En Mañé té rahó; tots els polítics són iguals; no's pot creure en res.—Aixís fou còm la acció periodística d'en Mañé restà entre nosaltres ineficaç pel seu bon costat, i perniciosa pel dolent, que era aquell amb que la seva ànima de rassa se trobava més d'acort amb el seu públic, i l'únic que aquest calurosament li aplaudia i aixís més li fomentava. Ell—per exemple— a cada període electoral els recordava el deure cívic d'organisar-se i votar; ells no'l contradeien, però delegaven la organisació i fins el vot en el cacic. Ell els aconsellava que no's fiessin dels agitadors d'ofici, i que quan aquests se llença-
