molt irats, pro l'últim amb tota raó, perquè no era injusta
la se va sospita tocant a les vaques, mentre que el Cil·leni
era tot astúcia, volent enganyar-lo al de l'arc d'argent;
mes trobat l'havia tan astut com ell. Aixís caminaven
per damunt la sorra de pressa: al davant Hermes, i al darrera
el bon fill de Zeus i Leto; i aixís ben tost arribaren
al cim de l'Olimp, tan flairós, del pare Crònion davant.
Allí hi ha els dos plats de l'eterna balança pesant sempre just.
Damunt de l'Olimp august, cobert de neu, s'aplegava
la multitud dels déus immortals. Hermes i Apol·ló,
de l'arc argentí, davant dels genolls de Zeus estan.
I Zeus, retronant, pregunta al seu fill dient aquests mots:
— Febos, ¿d'on la portes, tal presa: aquest infant, tot just nat,
que sembla un heraut? Segur que un difícil afer se presenta
a la junta dels déus. — I llavores l'al-lluny-feridor sobirà
aixís responia-li: —O Pare! quelcom oiràs ben de nou,
tu que sempre m'acuses talment com si jo fos l'únic
en pendre les coses. Després d'haver corregut molt la terra,
a Cil·lena, allà a la muntanya, he pogut trobâ aquest infant,
lladre mentider com no n'he vist mai, ja sia entre els déus,
ja sia entre tots els homes mortals que sosté la terra.
Després de robar-me les vaques al prat, se les ha emmenades
de nit per la riba del mar sorollós, allà devés Pilos;
deixaven un rastre molt meravellós; cert que foren obra
d'enginy sobrehumà. Damunt la pols negra se veia l'empremta
dels peus del ramat, com si se n'anessen al prat d'Asfodels,
i les del pastor (mireu si és estrany!) no eren empremtes
de peus ni de mans damunt el sorral, sinó que lastut
deixà sols senyals com si caminés damunt d'un fullam.
I encara, mentres anà caminant per damunt l'areny,
un o altre rastre se'n veia; pro, així que passà a la terra
més dura, ja d'ell, ni menys de les vaques, coneixia's res.
Mes en tant un home mortal el veié com menava
les vaques, de tan ampla testa, vers Pilos: allí les tancava
molt tranquil·lament; i aixís havent fet en un i altre lloc
tot quant li passava pel cap, se'n toma i es fica al bressol
dintre l'antre obscur com la negra nit: talment, que l'esguard
potent de l'àliga mai l'hauria arribat a obirar.
I allí, astutament, bo i fregant-se els ulls amb ambdues mans,
va dir-me aquests mots: —Ni jo les he vistes, ni sé on pugueu ésser,
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Poesies II (1918).djvu/92
Aquesta pàgina ha estat validada.
