Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/133

Aquesta pàgina ha estat revisada.

de la flauta, movent sempre'l cap com un argent-viu, obrint y tancant los ulls ab lo mateix desfici que si patís dels nervis; lo del contrabaix, martirisant aquella màquina que ronca més qu'uns golfos rovellats, que ja's veu que fa l'ofici de mala gana y que li dol qu'emplein la seva gravetat en músiques y saraus; y'l de les timbales, sentat davant d'aquell parió que semblan dos mitjos formatges, repicant poch y fòra de temps... jo'm dich: vèt aquí una dotzena d'espanyols ben avinguts —que no s'hi solen veure gayre— y me n'alegro per que tinch lley a la nació y m'agrada sentir música.
 Estich per despertar a la dòna;'m sab greu que's perdi aqueix vals.

 — Madroneta, noya, ¡apa, que tocan lo nostre! Afànyat, que donarèm quatre vols per la sala. ¿Què mana?... Lo ballarèm tots dos, vès si serèm gayres; y t'haurías de posar aquelles faldilles que quan caminas fan un zim zam que semblan que avisin que ve un bras de mar plè de salero. Vaja, mòute; si no'm vols dar aqueix cumpliment, agàfa un nyinyol del vetllador y llígam les cames,