Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/250

Aquesta pàgina ha estat revisada.

omplir planes ab los meus noms! Me'ls mirava, y'ls tornava a fer. Semblava qu'anessin a un besa-manos, l'un derrera l'altre, y jo'm deya embadalit de satisfacció: «tots aquestos ets tu.» Y, de debò, me'ls tornava a guaytar, y trobava que'm tenían retiransa.
 ¡Que n'ha de ser de desgraciat l'home que no sab posar còm se diu en un tros de paper, ò que no s'hi sàpiga conèxer! Me sembla qu'ell mateix pot arribar a pendres per altre.
 —Ara, invéntis una rúbrica;—'m va dir lo mestre;—però fàssiles fòra'l cartipàs.

 —Corrientes, aniran fòra.—Noy! los primers díes semblava que'l meu nom baxés del cel embolicat en núvols. Després, ja ho vaig polir y me exían unes troques que no s'hi haguera trobat lo centener. Ara hi dibuxo una trena tan rexinxolada que fa més goig que la del Catedràtich. Ell hi fa un rasgo qu'es un bassal de tinta, y sembla un nom ab cua ò que porti vesta ab ròssech.