Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/51

Aquesta pàgina ha estat revisada.

sagí que semblavan pergamins antichs, y'l sostre, com un cel atapahit de llunes encantades, y que no era altra cosa sinó una provisió de bufetes de llar ab una inflor que totes semblavan que fessin lo plè.
 — Tíngui! — va dir sa mare al entrar, —aquí té'l nostre hereu. No's quexarà pas de que no li volem fer conèxer...
 — ¡Aquest es lo Bielet! Y còm s'ha fet! que bon mosso y ben plantat! y era una criatura quan jo me'l posava a la falda! Vaja, senyor Joseph, se'n poden donar per ditxosos, qu'es guapàs. No te n'havía fet pochs de petons! —

 Jo no sabía què dir; aquelles descàrregues cerrades d'alabanses me tenían pertorbat. Me vaig passar la mà per la cara com pera trèurem aquells petons antichs que'm semblava que m'hi feyan angunia; y quan considerava qu'ella havía d'esser la meva dòna'm venia cobriment de cor. «Estàs ben ennavegat, Bielet, me deya jo. ¿Ab aqueix truch t'han de lligar tota la vida? T'hi moriràs de passió d'ànima!» Y les llàgrimes me pampalluguejavan en los ulls.