Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/146

dira, davant de la lira de gas que a mitja llum il·luminava amb tristesa la blanca taula que bavia recollit les primeres gotes de la suor amb tant de goig regalada per la prosperitat d'aquella casa; allí, sola, traïda, menyspreada per l'adorat marit, la que no bavia fet sinó afanyar-se per ell, entelats els ulls pel plor, veia desfilar en descolorides imatges tots els esdeveniments de sa existència, tots els dolços records de son amor, sense esma ni alè ni força per a detenir-los en conhort seu. Sa febre dava cos a escenes i persones que desfilaven davant d'ella amb mirada irònica i s'esvanien com exhalacions. «Sa imatge de petita, saltant i collint flors pels boscs de castanyers d'Arbúcies, son poble nadiu, i la de sa mare, estesa en el llit de mort, afilat el rostre de cera, els ulls enfonsats, les sabates dretes, eren les úniques que havien passat plorant. Per què reien la marquesa i el servei de sa casa? Per què reia el sacerdot que beneïa sa boda? ¿Per què els padrins i els sogres i tot l'acompanyament? ¿Per què les veïnes del carrer, llurs criatures amb el nasset clavat al vidre, la sabatera del costat, la primera de la colla? ¿Per què reien ses fadrines i en Llorenç i la Ramona?…» —Ah, sí! de vosaltres dos ho comprenc, traïdors, infames! La mateixa perversitat que us ha conduït al crim ha de fer-vos ridícul i digne de mofa l'estat d'una bona dona ultratjada, escarnida, abandonada pel marit; ridícula i digna de mofa la víctima de les vostres maldats… traïdors, infames! —
I tot rumiant així, plena de desfici, es removia en la cadira, plorant foc i fel, sense perdre, per això, el