Fins quatre anys després no vaig saber d'en Daniel, i encara fou per conducte del meu amic Armengol, amb qui ens vam trobar casualment a la mateixa fonda a Barcelona.
—Caratsos! Tu per aquí? ¡Quina alegria que em dónes!
—Igualment, noi! Quina casualitat més feliç!
—Vinc de Madrid. Ah! i treu-te el barret: vinc de Madrid amb la borla de doctor. He arribat a les dues de matinada perquè els carlins ens van parar el tren a Calaf. I tu?
—Què dius, ara? doctor! Senyor doctor, Déu lo guard.... Ah! i com et deus haver divertit, eh?, prenent la borla!—
L'expressiu de l'Armengol confirmà la meva sospita abraçant-me quasi pels ronyons i buscant-m'hi pessigolles, amb el semblant radiant de goig.
—Senyor doctor! — vaig exclamar jo, com cridant-lo a l'ordre.
—Ah! és veritat — féu ell enravenant-se còmicament. — Però i tu? Digues, digues: què et fas?
