Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/285

— Les apariencies abonan el judici més cruel que de mi fassi. Hi he quedat com un cotxero.
— Ay, que graciós! — exclamà ella, afeginthi una rialla grassa. Y després: — Vamos, Deberga, ¿ja tornem a posar la modestia? Vostè es incorretgible. —
Però, tement allargar la conversa, ell no protestà.
— Escólti, — exclamà, de sobte, y en veu baxa: — Ja veu qu'axò s'acaba, ¿que no m'anyorarà, vostè? —
Ella's posà a riure.
— Axò? Què vol dir axò?
— La guardia qu'estem fent a n'aquests angelets, dòna.
— Y que n'es de dolent! Lo que vostè vol, es girar full.
— Nó; síguim franca: que no li agradan aquests ratets? Cóm m'ho faré ara jo, sense veure a vostè? Jo l'anyoraré, Clotilde.
— A n'a mi? A n'a mi? — feu ella, obrint desmesuradament aquells ulls rodons plens de rialles.
— A vostè, a vostè.
— Donchs, no's desconsoli: víngui a vèurem alguna vetlla a casa la Pilar.
— Tornèmhi ab la Pilar; no li dich que hi he quedat tan malament! Cóm vol que me presenti a casa d'una senyora qu'ha