Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/299

Y pera mellor afranquirla, s'allunyà discretament fins al balcó.
El plor de la Pilar, era copiós, infinit, irresistible a la mellor voluntat que posava ella en reprimirse.
— Nó, nó; plora, plora.
— Ah, quan sàp...igas... el mot...iu...! — logrà dir la Pilar, sacsejada pel singlot. — Es ho...rro...rós. Lle...gèix... a...quells... pa...pers... —
L'Osita'ls va pendre, se'ls endugué vora'l balcó y, posantse'ls lentes, se'ls llegí, tantost esgroguehintse, com arborantse tota, les celles contretes, l'amargantor del fàstich cruament encunyada en la comissura de sos llavis...
— Mal'ànima, malvat! — acabà per dir, com escopint les paraules.
— Quí? Quí't pensas, quí?
— Y en quí vols que pequi, sinó en l'Ortal?
— Oooh! També ho creus tu? Oh, gracies a Deu, gracies, Senyor, qu'estem d'acort! — exclamà la Pilar, plegant pietosament les mans. — Es la sospita qu'he tingut jo. Però, la meva filla, la meva filla! Quín horror! Quín horror!
— ¿Quí, sinó ell, — continuà l'Osita, omitint lo de la noya, per clemencia, — quí, sinó ell, pot tenir interés en treure d'aques-