— Donchs, déxal, y fés el favor de retirarte. T'ho demano per pietat. Ja no puch més.
— Axís m'agradas. Els modos no costan rès, dòna.
— ¡Robert! — suplicà encara l'aludida.
— M'has insultat. ¿No puch quexarme? —
La Pilar acotà'l cap, callà; y llavors, davant d'aquest silenci de vensuda, l'home respirà ab orgull, deposità demunt la taula el plech que's va treure de la butxaca, va cobrirse, llensà una mirada desdenyosa a sa cunyada, y exí tot engallat y satisfet.
Y quan l'Osita, a qui la vergonya de lo qu'estava passant havía retingut estones hà de cara al balcó, va adonarse del silenci y tombà'l cap, ja era tart: la Pilar acabava de llegirse tot l'anónim.
— ¿Què fas, desventurada? — cridà aquella, corrent pera arrancarli'l paperot dels dits.
— No t'apuris més, Osita: es inútil tot; — respongué la Pilar, ab indiferencia aclaparadora, axecantse y comensant a passejarse amunt y avall.
— Què vols dir? — preguntà l'altra, tota esferehida.
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/306
Aquesta pàgina ha estat revisada.
