— Donchs, Clotilde, — preguntà encara aquesta, més morta que viva, — dígam: què creus tu? Qu'en Marcial, si'm solicita, serà per l'interès.
— Nó; sincerament, nó. L'hivern passat l'he observat molt, l'he polsat, l'he sondejat més de lo qu'ell se creya, y tinch la convicció fermíssima de que tu, pera ell, no ets com les demés dones; sinó aquella, l'única dòna qu'entra a'n el cor d'un home, l'única qu'arriba a fixar a'n els que corren, l'única de qui'ls ressent la distracció més involuntaria, de qui no gosan parlar sinó molt seriament y ab amichs molt íntims. En Deberga t'estima, està enamorat de tu.
— ¿Arribarías a creure, que si'm sabés pobra, també'm voldría? — soltà intencionadament, la Pilar.
— Si ho arribo a creure? — exclamà l'altra, esclafint a riure . — Ay, que poch el conexes! Crech que't voldría més qu'ara, qu'ets rica. En Deberga es orgullós, té l'urch del mascle que no ha tascat cap frè; la teva riquesa es lo que l′humilla. Tinch la seguretat més complerta de que, aquexa conducta estranya, reservada, d'estira y afluxa, d'indecisió contínua, que segueix ab tu, vé de no saber vèncer l'humillació en que's sent devant la desproporció d'interessos
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/378
Aquesta pàgina ha estat revisada.
