— Era al establiment Montagut? —dexà anar la viuda, ruborisantse un xich.
— Precisament.
— No he fet més qu'esmorzarhi, ara, al pujar. Però aquells voltants, realment, me semblan tan espadats y fatigosos, que comprench la peresa de vostè y demés senyores que's quedavan abaix;— gosà a dir, paulatinament y ab la cautela d'un policia disfressat, la senyora de la casa.
— Ay, no's pensi,—declarà la Roig,—de senyores no se'n quedava quasi cap més que
jo. Eran les més boges.
— Oh! ni d'homes casi ningú més que'l senyor Deberga;—feu el noy, senzillament.
Els ulls de la Pilar llampegaren de goig al ensemps que s'apressava la Roig a allunyar tota sospita malèvola, fent constar que, al dir casi cap senyora, ja s'havía d'entendre que, sola, enterament sola ab en Deberga, no s'hi havía quedat may.
— Parlan d'un senyor, moreno, potser?— s'atreví, encara, la Pilar a insinuar, ab tota la dissimulació possible.—Precisament ara'l vam conèxer allí. Va dir que potser pujaría a Puigcerdà.
— Ah, sí? —exclamà la Roig, plena d'alegría. —Sents, Rossendo? Sí que me'n alegraría, senyora. ¿Vostès no l'han conegut fins ara, oy? —Ben assegurada d'axò, afegí:
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/69
Aquesta pàgina ha estat revisada.
